«Reflexe» una inspiración para «Blair Rose», por Albert Gamundi Sr.

En el año 2022, en motivo de Sant Jordi, la organización LGBTIQ+ «Génere Lliure» celebro su cuarta edición de su concurso literario «Plomes d’Abril» en el que participé con un texto inédito escrito en catalán sobre amores disidentes e identidades de género no cisheteronormativas donde exploraba la falta de referentes para las mujeres transgénero en el imaginario popular.

Esta brevísima narración que resultó ganadora con el primer premio, no solo me marcó con la distinción de escribir en una de mis lenguas maternas, sino también plantó la semilla para dar vida a Blair Rose, la protagonista de mi flamante novela publicada con Terra Ignota.

Dicho esto, espero que disfrutéis de mi humilde contribución a la literatura catalana.

Reflexe

El mirall em tornava una imatge que no volia veure més. Creia que fent-me tot hauria canviat, que cauria per sí sol i podria ser una nena normal. El pas de l’ escola a l’institut va suposar la meva davallada a l’ avern; el creixement de les sines i una veu aguda, em tornaren una dona maleïda. Em resistia a passar per les dutxes després d’ educació física, un cop nua, començaria l’ assetjament inspirat pel meu sexe masculí. Desgraciada anomalia, la que jo patia, que en monstre em catalogava a ulls de companys i coneguts.

L’ ansietat rajava fruit de la situació, no coincidia amb el món dels llibres i del cinema, el mirall de les efímeres amigues que tenia, aconseguint que busqués amb un ganivet desprendre’m d’ ella. L’ infortuni va obrir pas a una odissea d’instituts i teràpies. Els cants d’ harpies afogaven les meves proclames de ser dona, però les humiliacions arribaven presencialment i a la xarxa, era la joguina amb qui tothom es sentia en dret de gaudir. No els odiava a elles, persones reglamentaries, sinó a mi mateixa, una nina estrafolària.

Malauradament, va començar a ploure sobre mullat, una fletxa em va fer sagnar el cor en tintes recloses en una llibreta. Però les quimeres no teníem dret a la intimitat, menys a la felicitat. Tot i així, les populars revelaren els meus secrets, després de prendre evidència testimonial, la metzina particular va ser administrada a la meva Julieta, qui va reescriure el darrer acte de la meva negra tragèdia. Encara que l’ afecte no va ser correspost, ella es va confessar com a lesbiana, alçant-se en un acte d’ amor per ambdues parts, ella em reconegué com a dona i com a amiga, sense avergonyir-se de la seva orientació o els nostres sexes.