Entrevista a Joan Albareda

La Marina i en Ricard, amb la guerra, l’exili i la dissort sempre acompanyant-los.
També la Muntsa, anys més tard, tractant de conviure amb el desastre. I, per què no, en Manuel, que es mirava el món amb els ulls dels guanyadors, a l’altre costat de la finestra.
Tots víctimes d’un temps atroç, tots fills del diluvi…

Hemos conversado con el escritor catalán Joan Albareda, acerca de su magnífica última novela Fills del diluvi, publicada en Terra Ignota.

---

1.- Joan, explica’ns alguna cosa sobre els teus orígens al Poblenou de Barcelona y com va influir aquell entorn a la teva obra. Quins records i vivències personals has bolcat en «Fills del Diluvi»?

Els records d’infància de la meva Barcelona natal, del meu barri senzill i autèntic, els considero bàsics en la meva formació, fins arribar a l’etapa d’adult, L’asfíxia de la dictadura dels anys cinquanta i seixanta va ser un element essencial que va formar el meu caràcter i la meva forma de pensar, sens perjudici que l’ambient familiar en que vaig moure’m fos el més correcte i afectiu. El Poblenou era un conglomerat humà compost per menestrals i obrers, la majoria integrats a la indústria tèxtil, gent modesta arrelada al país i a la cultura que la dictadura estava destruint. No és un punt menor que el Camp de la Bota, la inhòspita platja on van afusellar-se impunement milers de ciutadans víctimes dels piquets del feixisme, estava situada a una zona limítrofs entre el meu barri i Sant Adrià de Besòs.
Les meves vivències d’adolescent van enfrontar-se amb les carències i la violència estructural de la postguerra i mai he oblidat d’on venim i on no vam poder anar, Quan un dia, gairebé sense proposar-m’ho, vaig començar a escriure romanços i relats que partien d’una ficció elaborada, el pòsit d’aquells anys i la irresolució de les conseqüències van ser sens dubte la raó que va moure’m a crear històries con les que es relaten en la meva darrera obra, «Fills del Diluvi», uns fills entre els que crec contar-m’hi.

2.- «Fills del Diluvi» explora els efectes devastadors de la guerra i l’exili. Què et va portar a escollir una temàtica tan intensa?

Amb massa freqüència em corprèn comprovar el gairebé nul coneixement que molts joves de les noves generacions tenen de la nostra història, de la guerra civil i la connexió directa que els sublevats mantingueren amb els règims de Hilter i Mussolini, els causants de la major catàstrofe que la mà de l’home hagi mai provocat a la història de la Humanitat. És per aquesta raó que vaig decidir emmarcar les temàtiques dins del context de les conflagracions que van colpir Espanya i el món fa tant sols unes quantes décades, unes guerres que han marcat el país i tot el planeta, fent-nos com som.

3.- Ens trobem amb personatges com Marina, Ricard, Muntsa i Manuel, a la seva manera cadascun afrontant un context difícil. Què representen aquests personatges per a tu i com contribueixen al missatge global de l’obra?

És evident que ells, entre tants d’altres, són fills del diluvi. He volgut crear uns personatges creïbles i humans, vitals i contradictoris, tal com sol ser la gent en la seva vida quotidiana. No són herois ni tampoc malvats, tan sols són normals, víctimes d’unes décades terribles. He situat els relats en èpoques diferents dins d’aquells anys, com la Marina i en Ricard tractant de sobreviure enmig de les dues guerres, mentre que, anys després, la Muntsa i en Manuel pertanyen a la generació posterior, nascuda en el franquisme.

4.- Sabem que tens una profunda passió per la història i la memòria. Quins elements històrics van resultar-te fonamentals per donar forma a aquesta novel·la?

Acceptant el risc de repetir-me, vull insistir en el fet d’haver passat la joventut convivint amb la dictadura, amb el franquisme que va fer-me com soc, un acumulador de records apassionat per la història del segle XX. És per això que porto interioritzat el temps de la II República, amb totes les seves contradiccions i la violència als carrers, el cop d’estat militar i la guerra civil que va provocar, les Brigades Internacionals, la Retirada i l’exili, els camps al sud de França que foren autèntiques presons per a els refugiats, la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, la condemna al feixisme dels vencedors que, malgrat això, van tolerar la seva pervivència a Espanya perquè l’anticomunisme a la Guerra Freda así va aconsellar-ho… No ignoro que hi han altres àmbits on situar una novel·la de ficció que pretengui ser creativa, però la veritat és que em sento còmode i útil tractant d’entretenir tot aportant informació al lector, en el marc de la base històrica que tant va condicionar-nos.

5.- La novel·la es centra en « les víctimes d’un temps atroç». Quins aspectes d’aquest «diluvi» creus que segueixen sent rellevants al dia d’avui? El teu llibre és un advertiment o una reflexió pel present?

El missatge que pretenc transmetre al meu relat es que és indispensable cultivar la informació constatada i la memòria col·lectiva, això com a principal premissa per tal que l’espècie humana faci passos reals per avançar. Dissortadament, l’actual desinformació interessada, la desmemòria propiciada per tants altaveuss polititzats i el garbuix de mentides que divulguen les xarxes socials, no em donen la impressió de que estiguem millorant gaire. Diria que els fenòmens sociològics actuals, amb l’increment del negacionisme de l’extrema dreta en tants païssos europeus i americans que van patir els rigors de la Segona Guerra Mundial, no permeten ser especialment optimistes pel que fa al futur de la Humanitat. Si els meus llibres aconsegueixen portar el lector a posicionar-se i a obtenir una base per fer-ho, em donaré per satisfet.

6.- Has fet menció que als teus relats t’agrada jugar amb els records. Quin paper juguen aquests temes en Fills del Diluvi, i com influeixen en l’estil narratiu?

La memòria és una benedicció i potser l’element més decissiu del cervell humà, Hem de cuidar-la i utilitzar-la en conseqüència per no caure de nou en els errors que es van cometre. Hem après a fugir del foc, a evitar les caigues, a ser cauts davant dels riscos als que la vida ens exposa. Per què no podem reaccionar igual front del polítics mentiders, els mitjans informatius dirigits i els grups de pressió que ens condueixen a oblidar o tergiversar unes realitats que van anorrear-nos la vida tan sols fa unes dècades? Responent a la qüestió, vull insistir en que escric partint d’aquesta premissa, tractant de fer-ho creant històries que puguin interessar i informar al lector amb un llenguatge que enalteixi l’idioma, però que al mateix temps, li sigui còmode i comprensible i que, una vegada enllestida la lectura, li hagi sigut útil per recordar d’on venim i qui mou els fils del que ens envolta.

7.- La estructura del llebre es compon de dues narratives independents. Què va portar-te a escollir aquesta estructura i que vols que el lector conclogui d’aquesta dualitat?

El cert és que vaig escriure les narracions com a històries no connectades entre elles i sense la intenció de que compartissin una publicació. Després, vaig arribar a la conclusió de que la temàtica i els personatges es complementaven, fins el punt de que es potenciaven entre sí, perquè els fets succeien sota la tragèdia de les dues guerres i l’opressió de la dictadura, però marcant dues etapes, distanciats per vint-i-cint anys entre ells.

8.- Quins van ser els principals desafiaments a l’escriure aquesta novel·la? Va haver-hi alguna clau que et resultés especialment difícil o exigent?

Fins avui he publicat quatre novel·les, «Mai és demà», «Estimada papallona», «Versos escapçats» i, ara, «Fills del Diluvi», En totes he tractat de crear relats que atrapin el lector implicant-lo i buscant desenllaços incisius, sempre procurant que el rigor literari sigui el màxim al que puc optar. Dit això, que per sí mateix és tot un desafiament, afegiré que el realment exigent és respectar la veracitat de la Història a la que al·ludeixo i fer-ho buscant la equidistància quan m’hi pronuncio, cosa que no m’és gens fàcil perquè, ho he dit abans, també em xonsidero un fill del diluvi.

9.- Finalment, Joan, què esperes que els lectors s’enduguin de «Fills del Diluvi»? Hi ha algun missatge o sentiment en particular que t’agradaria transmetre’ls?

El meu nou llibre entenc que inclou diferents elements que són especialment actuals. Temes tan vigents com la persecució per causes racials, el pacifisme ofegat per la batalla o el dret a la igualtat de la dona davant de l’home són presents dins del substrat dels personatges i he procurat ser objectiu, aportant al lector els matisos que uns conceptes tan complexos requereixen. M’agradaria que la meva novel·la fos didàctica i útil, amb l’objectiu principal que resulti interessant, enriquidora i addictiva.