Memòries d’un mediocre mesquí

Tots els fets que es relaten en aquest llibres són reals i basats en la vida i les relacions d’amistat i amoroses de l’autor, amb la única limitació (que no és menor) d’ésser les memòries d’un desmemoriat i que els records són una matèria sempre evanescent, emmotllable i subjectiva, que tenen un valor més de testimoniatge, que de relat històric.

Crec que ha estat un sa exercici de nudisme anímic, doncs la meva vida era la història d’un munt de fracassos amorosos, però jo no ho havia viscut exactament així, sinó com etapes felices que havien tingut un final desgraciat, però que hagués pogut ser diferent, doncs van ser fets circumstancials els que ens van portar a trencar i haguéssim pogut continuar fins el final de les nostres vides, perquè totes elles són persones excel·lents amb les que vaig ser feliç.

Així que vaig escriure aquestes memòries, com una forma de penitència i per demanar l’absolució per tot el dolor que hagués pogut causar. També per deixar constància als meus éssers estimats de com havia estat la meva existència i per si aquesta experiència podia servir-li a algú d’ensenyament d’allò que no s’ha de fer per poder ser feliç. Per això, al llarg del llibre també s’han inclòs una sèrie de reflexions filosòfiques sobre aspectes que marquen les nostres vides, como ara; l’amistat, l’amor, el sexe, la confiança i molts d’altres.

Les conclusions que he extret en acabar aquestes memòries, són que veritablement en molts moments de la vida he estat mediocre i mesquí, com resa el títol, però que aquesta és una característica humana, que tots la patim en un moment o d’altre de la nostra historia i que no sóc ni pitjor, ni millor que la majoria de la gent que m’ha acompanyat en el camí, tant pel que fa als meus amors, els meus amics i amigues, els meus companys i companyes i a tota la gent que m’ha envoltat. Però aquestes memòries no han estat escrites per jutjar a ningú més que a mi mateix, i per tant, sento que només jo he de fer-me responsable de com ha estat la meva vida.

També he conclòs, que he de demanar disculpes sense recança a tots aquells que he ofès i als que he pogut causar dolor, ja que si he estat mediocre i mesquí, també he tractat de ser honest, afectuós i he estimat amb tot el meu cor a tots els/les que han estat al meu costat. Possiblement els deus (o la història) em paguen, amb tota la raó, amb un càstig sense recompensa (com un Sísifo qualsevol) per una vida viscuda intensament en la que he volgut beure les emocions i els sentiments a grans glops, alguns cops fins ennuegar-me, és veritat.